EL BANC DELS ALIMENTS, LA CIUTAT DE LA JUSTÍCIA I LA TERRA PROMESA

Jo conec un lloc on els bons desitjos es fan realitat. Cada matí passo davant uns grans edificis que miren al cel plens de finestres, en diuen la Ciutat de la Justícia, des de l'autobús imagino darrere d'aquestes finestres a homes i dones justos, manejant lleis justes, i amb la ferma determinació de repartir la major justícia possible. Però el món no és rodó ni perfecte i sovint a la vida la balança entre el que és just y el que és injust s'inclina cap al costat equivocat

Cada dia hi ha més persones i famílies amb dificultats econòmiques extremes fins al punt d'haver de triar entre fer front als rebuts o posar un plat de menjar a taula, és difícil imaginar la situació sense que una esgarrifança et recorri l'esquena, tenir esperança en un demà millor és indispensable però perquè el món avanci cal actuar, la qüestió és què podem fer per redreçar la balança?

Més enllà d'aquells edificis, al final d'una gran avinguda es troba el Banc dels Aliments, aquest és el lloc on des de fa molt temps els bons desitjos es fan realitat gràcies al treball i la il·lusió de molts cors generosos obstinats a posar remei a la fam i decidits a redreçar la balança dia rere dia

Jo pràcticament acabo d'arribar, però el Banc dels Aliments de Barcelona (el primer que es va crear a Espanya) porta 25 anys fent una tasca extraordinària de lluita contra la fam i contra el malbaratament d'aliments en el nostre entorn més proper a través d'una gran cadena solidària (empreses, supermercats, entitats socials benèfiques) i gràcies a la dedicació de centenars de voluntaris

Si hagués de explicar-li a algú en una frase que és un Banc d'Aliments li diria que és una organització sense ànim de lucre basada en el voluntariat, que té per objectiu aconseguir de manera gratuïta la major quantitat possible d'excedents d'aliments de la indústria i la agricultura per fer-los arribar de manera gratuïta i a través d'entitats socials als necessitats més propers.

Quan arribes al Banc dels Aliments, el primer que veus és el vaivé de camions i furgonetes i el moviment de molts voluntaris, i al fons les naus, és una benedicció veure els prestatges plens de caixes i més caixes plenes d'aliments, és com tenir davant la Terra Promesa, una vista extraordinària, m'agrada imaginar en cadascuna d'aquestes caixes una cara agraïda i uns ulls somrient

Dia rere dia els prestatges es buiden, i com si hi hagués màgia es tornen a omplir, però no és màgia, és treball i col·laboració, el treball incansable del Banc dels Aliments per convèncer cada vegada a més empreses que donin els seus excedents d'aliments (que d'altra manera anirien a les escombraries) i la col·laboració de cada vegada més empreses que opten per donar els seus excedents en lloc de destruir-los, el que a més contribueix a preservar el medi ambient (1 tona d'aliments destruïts produeix 4,5 tones de CO2) , de manera que el Banc dels Aliments també fa una gran tasca mediambiental

És impressionant veure en acció tota la gestió logística de recepció, classificació i distribució d'aliments, un grandíssim treball diari que es tradueix en molts plats de menjar per als necessitats més pròxims, l'any passat el Banc dels Aliments de Barcelona va aconseguir distribuir 10 milions de quilos d'aliments a més de 300 entitats benèfiques socials.

Però encara hi ha més, el programa "Escoles" és una iniciativa del Banc dels Aliments de Barcelona amb la que mitjançant xerrades a escoles i instituts tracta de conscienciar i sensibilitzar els més joves sobre la pobresa més propera, la fam i el malbaratament d'aliments i la preservació del medi ambient, a més de donar a conèixer la tasca social i el funcionament del Banc dels Aliments, els alumnes que visiten les instal·lacions fins i tot fan de voluntaris, i finalment es tracta d'aconseguir que alumnes i professors s'impliquin assíduament en campanyes de recollida d'aliments en els centres escolars, sens dubte una gran tasca pedagògica que no ha fet sinó augmentar la meva admiració pel Banc dels Aliments, no oblidem que tots aquests nois i noies són les generacions del demà.

La meva tasca al Banc dels Aliments és a la rereguarda, pujant una escala a mà esquerra, cada dia pujo l'escala escoltant les últimes notes d'alguna cançó de ja us imagineu qui, abans dels últims esglaons desconnecto auriculars, dic bon dia i. comença la meva "feina", (si es pot dir feina a sentir-se bé), la meva “feina” és un petitíssim eslavó en aquesta gran cadena solidària. M'alegro enormement d'haver triat aquesta fundació per posar el meu granet de sorra per un món millor i des d'aquí m'agradaria animar a tothom que també vulgui posar el seu granet de sorra a participar en alguna de les campanyes dels Bancs d'Aliments, un petit gest solidari pot esdevenir una gran ajuda i al mateix temps proporcionar una gran satisfacció personal.

Els propers dies 30 de novembre i 1 de desembre teniu l'oportunitat de participar en la campanya de recollida d'aliments més gran de l'any, el Gran Recapte, una campanya dels quatre Bancs d'Aliments de Catalunya en la qual milers de voluntaris estan en mercats i supermercats recollint les donacions que fa la població, des de la seva primera edició el 2009 any rere any la resposta ciutadana ha estat espectacular. L'any passat gràcies a la implicació de milers de persones, 7.500 voluntaris vam recollir 1.100 tones d'aliments bàsics (llegums seques, pasta, llet, oli, llaunes de conserves ...) que es van fer arribar a més de 200.000 persones necessitades.

Aquest any el Banc dels Aliments s'ha proposat assolir la xifra de 10.000 voluntaris i arribar a les 1.400 tones, i estic convençuda que ho aconseguirem. (el 2012 n’hem recollit 2.400 tones, amb 13.000 voluntaris i més de 1.000 punts de recapte).

Ho farem junts: feu-vos Voluntaris del Gran Recapte (Banc dels Aliments)
http://www.youtube.com/watch?v=ZMVkSjNF2jg

Si voleu donar aliments durant el Gran Recapte hauran més de 800 supermercats i mercats a tot Catalunya on podreu fer-ho.I si voleu ser voluntaris en aquesta campanya només heu d'entrar en aquest enllaç:

http://www.bancdelsaliments.org/ca/voluntari/_puntual:true/

Us ben asseguro que us sentireu enormement feliços d'haver participat

El passat mes d'abril el Banc dels Aliments de Barcelona va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, un dels màxims reconeixements atorgats per la Generalitat de Catalunya. I al setembre la Federació Espanyola de Bancs d'Aliments (FESBAL) va ser guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia reconeixent l'esforç altruista i la gran tasca social que realitza, la FESBAL integrada per els 54 Bancs d'Aliments de tot Espanya, va repartir l'any passat 104 milions de quilos d'aliments de forma gratuïta

Demà una gran avinguda em portarà de nou al Banc dels Aliments, aquest lloc on els bons desitjos es fan realitat ...

I per acabar una cançó del Boss, fa molts anys que Bruce Springsteen col·labora activament amb els Bancs d'Aliments fent donacions econòmiques, prestant la seva imatge per a campanyes de publicitat, i animant al públic en els seus concerts a que col·laborin amb els Food Banks, la seva implicació no té límits. The Promised Land - Bruce Springsteen (Barcelona, 2003).

http://www.youtube.com/watch?v=RsRNqF0CbC8

Una abraçada a tots els meus companys i companyes del Banc dels Aliments
Una salutació a totes les persones d'esperit solidari

Montse Gracia

Un conte de Nadal: el Gran Recapte

Bernat Puigtobella. 

Barcelona.  / 2.12.2012 publicat a www.nuvol.com

Abans quan la Sònia li deia al Javi ‘Avui vaig al banc’, volia dir que anava a ingressar un taló o a treure diners. Si havia de retirar quartos del compte comú sempre l’hi comentava. Abans en deien ‘el compte comú’, perquè cadascú tenia també el seu racó. Ara ho tenen tot en un sol compte, a la Caixa. S’han fos els estalvis.

Ara quan diu ‘vaig al banc’, la Sònia vol dir una altra cosa. Fa tres mesos que va un cop per setmana al banc dels aliments. No diu mai ‘Vaig al banc dels aliments’. Diu ‘vaig al banc’ i prou. Des que van tancar la merceria on treballava (no podia pagar el lloguer del local) fa feines de cosidora per encàrrec, però no és prou per arribar a final de mes. Al Javi (aparellador) se li va acabar l’atur fa nou mesos, i no aixeca el cap. El nen encara va a l’institut i tampoc no treballa.

 Per sort, no han de pagar cap hipoteca. Viuen al pis de la seva mare, al carrer Indústria. I quan diu ‘vaig al banc’, la seva mare ni s’immuta. Si digués ‘Vaig al banc dels aliments’ potser se li eriçarien les orelles. Però pobra dona ja no s’adona de res. Fa uns dies que li compra uns bolquers més barats i tampoc se li ha queixat.

La setmana passada el president de l’escala va convocar una reunió de veïns amb un ordre del dia delicat. Fa quinze anys que no pinten l’escala i les parets cauen  a trossos. Fa cinc anys es van haver de rascar la butxaca per posar l’ascensor a la finca i les dues vídues de l’escala encara se’n recorden. Aleshores el Javi treballava en un despatx d'arquitectes i tenia la cartera ben encebada. Si van posar l’ascensor va ser per ell i pel president, que van convèncer els veïns casa per casa. Les dues velles es van haver d'empassar l’ascensor.

Però avui la reunió de veïns serà molt diferent. S’haurà d'encarar amb el president. Dir públicament que no té un duro per pagar. Ja ha quedat amb la vídua del primer primera que la recolliran per anar a l’administrador de finques. “Sobretot, a la reunió no t’alteris ni et posis nerviós”, li ha dit la Sònia aquest matí mentre li tallava els cabells. Al principi s’hi resistia, però ara el relaxa que la Sònia li talli els cabells. Fa nou mesos que ni ell ni el nen no van al barber. La Sònia tampoc va a la pelu. Li fa la Rosaura, la veïna del tercer segona.

Primer només eren serrells. Ara és l’hora de parar el clatell.

La vídua de l'entresol no anirà a la reunió. Llàstima, perquè la dona té una llengua viperina i li hauria fet costat. “El president ara s’ha ficat entre cella i cella pintar l’escala perquè vol vendre’s el pis i no se'n surt. Diu que la gent li cau l’ànima als peus només entrar a la finca. Potser sí. Ja s’ho farà”, li ha dit la vella.

A les set passen a recollir la vídua del primer primera per anar a la reunió. La vella s’ha pintat una mica. La Sònia, també. La vídua marca el pas i no corren gaire. Ja va bé així. Si són massa puntuals arribaran a la primera convocatòria i no té ganes de trobar-se cara a cara amb el president.

La reunió comença a quarts de vuit, amb mal peu. L’administrador es treu un excel d’una carpeta, i recita la llista de morosos. Ara ja és públic i notori: El senyor Javi Moreno fa sis mesos que no paga les quotes trimestrals. No és l’únic. N’hi ha dos més. El de l’àtic també s’ha penjat, de fet fa setmanes que ningú no l’ha vist per l’escala. I la vídua de l’entresol, que s’ha quedat a casa, ara s’entén, perquè ja fa un any que no paga.

Sense fer més retrets, l’administrador posa sobre la taula tres pressupostos de tres empreses diferents. El més barat puja a quinze mil.

-Quinze mil euros? -s’exclama el Javi-. Això és una barbaritat.

-Si en trobes un de més econòmic, ensenya-me’l! I si no t’agrada com ho fem, et cedeixo el lloc de president. Per mi millor, menys maldecaps.

-Voleu dir que és el moment de pintar l’escala, ara? Amb la que està caient.

-Això ja es va decidir a l’última reunió, Javi -diu el President-. Si tu no vas venir no és el nostre problema. Escolta bé el que et diré ara, amb les quotes pendents de cobrar en tindríem prou per passar tres capes de pintura -diu el President.

-En efecte -remata l’administrador-. La veritat és que amb les projeccions de totes les quotes fins al final de l’exercici, surten bé els números.

-Si tothom hagués pagat, tancaríem aquest trimestre amb superàvit -recalca el presi, mirant-lo fixament als ulls.

El Javi no suporta la insinuació i està a punt d’encendre’s, però la Sònia li reté el braç abans que es pugui aixecar de la cadira. De sobte sent que tota aquesta reunió és un estratagema per humiliar-lo davant dels altres veïns. Del paio de l’àtic o d’una vídua es podia esperar tot, però d’ell no. Ningú no sap que les passen magres. Fa mesos que ell i la Sònia han deixat de comprar al super que tenen sota a casa. Ara van a un Lidl que queda a quatre travessies. El Javi procura sortir cada matí al carrer ben dutxat i planxat, com quan anava a treballar, i encara circula pel barri amb el mateix cotxe. Ara l’aparca al carrer, això sí, però no li dóna la gana de plànyer-se.

Enrabiat, el Javi s’aixeca i surt de la reunió sense votar cap pressupost. La Sònia es queda clavada a la cadira. Encara li queda una engruna de dignitat. Quan s’aixeca la sessió, s’ensorra i els ho explica tot. Des que no tenen internet, el nen no para mai per casa. Fa tres mesos que no paguen la llum i ja els han avisat que d’aquí a quatre dies els tallaran el subministrament. La Sònia ja ha anat al Lidl a comprar espelmes. I quan explica que ara mateix fan equilibris amb la pensió de la seva mare, es desmunta del tot: “Sort en tenim del banc dels aliments, però el dia que l’àvia ens falti, no sé pas què farem”, diu la Sònia plorant a llàgrima viva, el rímel que li regalima galta avall. El president i l’administrador escolten drets, sense saber què dir, amb una pietat que sembla sincera.

L’endemà és divendres i els tallen el subministrament d’electricitat. “Se n’ha anat la llum”, diu l’àvia. Com que la cuina és de vitroceràmica, han de cuinar amb el fogonet de càmping gas.

El Javi es posa el davantal per fer el sopar. Avui tenen dos ous i es podrien partir una truita.

-Deixa, deixa -li diu la Sònia-, ja la faré jo, que tu sempre hi tires massa oli.

En tot aquest temps és el primer cop que la seva dona li etziba un retret així, amb aquest to. Sent que va perdent el control. Havent sopat, truquen a la porta. ‘Quines hores de trucar’, diu l’àvia. Són quarts de deu de la nit, però tot està tan fosc, que sembla més tard. El Javi agafa l’espelma i s’arriba fins a l’entrada. Abans d’obrir, mira per l’ull de la porta. A l’escala hi ha llum, i hi veu el president.

Què deu voler? La Sònia i el Javi xiuxiuegen.

-Potser es vol disculpar. Obre -diu la Sònia- És bona gent.

Hi ha un estira-i-arronsa, però ara ja mana ella, i es farà el que ella digui. El Javi obre la porta, però el llum de l’escala ja s’ha apagat i el president s’ha esvanit escales amunt. 
Al peu de la porta els hi ha deixat una caixa de cartró amb unes bosses del super de baix, plenes de paquets de pasta i arròs, llegums, i una ampolla d’oli d’oliva. També els hi han posat una llauna d’espàrrecs, olives, galetes. Ara que es pensaven que aquest any tampoc no tindrien panera de Nadal, la Sònia treu entre les bosses una rajola de xocolata negra, que tant li agrada al nen.

 Agraïm a www.nuvol.com, l’autorització per reproduir aquest Conte de Nadal.